L’enèsim diari de confinament

I

Vaig començar el meu diari de confinament el tretze de març amb una optimista frase exclamativa: “M’he llegit un article d’onze pàgines!”. En aquell moment devia considerar que dur un recompte del que feia cada dia seria suficient per suportar-ho. Però el vuitè dia sembla que es presenta com el punt d’inflexió: avui no llegeixo cap article perquè no aconsegueixo concentrar-me, així que decideixo prendre’m el dia lliure. M’arriben missatges d’amigues que volen aprofitar el cap de setmana per fer Skypes conjunts. Deu ser que el confinament se’ns està ficant ben endins, però sort en tenim que ens anem trucant tots per controlar com estem.

Ningú no ens havia explicat que tots els hiverns passats al centre i nord d’Europa ens estaven preparant per això, ni que el confinament no seria res més que un llarg hivern de clima continental però amb la sort del sol mediterrani. Penso això mentre m’alegro que la pluja, per fi, hagi marxat i sec davant la finestra oberta, perquè no, no tinc ni terrassa ni balcó, però vull pensar que aquest sol que ara arriba a tocar-me de ple a la cara em donarà tota la vitamina D que necessito per sobreviure amb dignitat el tancament.

Tota la vida que he tingut aficions més aviat solitàries. De petita deixava ma germana jugant sola al parxís (ella s’encarregava de fer jugar a tots els colors) perquè preferia llegir o dibuixar o escriure històries de sols i de llunes. Tot de coses que m’agradaria seguir fent però que sempre són al final de la llista de prioritats. Aquesta primera setmana he llegit, sí, però més per feina i menys ficció del que acostumo. Tinc el cap emboirat però ganes de trobar-hi una clariana. De vegades penso que, si no me n’acabo de sortir amb les paraules, hauria de tornar a agafar el llapis.

Com em comentava una amiga, també després de la primera setmana completa a casa, no podem més de vius, de ioga, de literatura contemporània i de tutorials sobre com rentar-se les mans. Potser on no arriben les imatges i les paraules, ens hi faran arribar els llapis de colors. Provem-ho.

IMG_20200226_185052
Tarragona

II

Dia 9. Ens salvarà la poesia o ho faran les vídeotrucades a quatre bandes des de diferents punts d’Europa? Amb aquella neollengua en què entreteixim frases amb connectors locals, paraules alemanyes i traduccions literals acompanyades de gestos que feia dies que no vèiem, però que coneixem tan bé. Intento no interrompre però no me’n surto, em pot l’emoció.

Quan acabem em miro les fotos que s’han fet a traïció i penso que he tingut la sort d’envoltar-me de dones fortes que saben viure soles però són tan generoses que t’obren les portes de casa seva i et permeten sentir-te sempre acompanyada. A casa no hi tinc cap cervesa per obrir, maleïda mania de ser una pobra bevedora social, però brindo a la salut de totes les que estem soles aquests dies però que sabem que tenim vols i trens per agafar i abraçades pendents per fer tan bon punt tot torni a ser com ens tenien acostumades. O prou semblant.

 

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s

Crea un blog o un sitio web gratuitos con WordPress.com.

Subir ↑

A %d blogueros les gusta esto: